Wednesday, December 24th, 2008

Nadal del 2008: el pessebre

AGUSTÍ CASANOVA I MASFERRER
Els records de la infància si són bons ens acompanyen tota la vida, ara bé si són dolents els arrosseguem i ells acaben per arrossegar-nos donant-nos mala vida, ja que no és tan fàcil esborrar-los de la memòria com deia en Freud. Els bons records els conservem tendrament i anem a ells per buscar-nos i retrobar-nos tal com érem abans. O com imaginem que érem de petits, puix que la fantasia tendeix a embellir la memòria per fer-la més amable.
La memòria és el rebost de l’enteniment, l’espai de la casa ple d’evocacions. Fa anys que intento fer un pacte no del tot aconseguit amb la memòria en el sentit que em retorni només les vivències que m’agraden i quan s’escenifiquen en el meu cap em capbusso en elles per gaudir d’uns moments de plenitud. Sovint quan vaig a dormir provoco els records perquè s’acotxin al meu costat i pugui recórrer a un d’ells que em remeti als anys que tot era de joguina. He notat que amb el pas del temps en modifico algun, l’enriqueixo amb nous elements de tal forma que no recordo el record original sinó la còpia interessada que n’he fet d’ell perquè és més grat de rememorar. Els records constituexen les baules d’una cadena que s’enfilen no sols en l’origen de la nostra existència i que l’ultrapassen perquè hi ha reminiscències dels avantapassats que encara perviuen en els nostres cors.
La memòria pot recuperar moments més llunyans, fer-me viatjar en el temps i retrobar-me amb els meus pares i germans, igual que amb els amics amb qui anava a escola. Alguns records s’entreteixeixen amb altres formant una trama d’ordit compacte amb un comú denominador, per exemple un dibuix complet dels dies nadalencs, però altres s’esfilagarsen en unes atmosferes imprecises i vaporoses i les figures esdeven més inquietants i no acabo de desxifrar amb la precisió que m’agradaria el que realment va succeir.
El Nadal cada any sigui on sigui em remet a la infància. El record m’estira i em fa anar a la vora del foc on hi tenia escalfant-se el cagatió a prop del pessebre. Del cagatió n’he parlat algun any, però no del pessebre. Dos sentits cabdals conté la paraula pessebre, un d’ells significa una espècie de quadre per donar menjar al bestiar i l’altre un eixam d’estels concentrats en la constelació del Cranc. Tots dos són bonics. No obstant això, atendré el primer, l’espai destinat a alimentar els bous i les ases que lliga bé amb el que la tradició afirma sobre el lloc on va néixer el nen Jesús.
Així doncs ara visualitzo en un escenari una dona gran vestida de negre amb un cistell acompanyada d’un nen amb pantalons curts i amb les cames balbes pel fred que entren al bosc de can Pons a recollir molsa i trosos de suro i els últims bolets tardans, fredolics, mucoses, escarlets. És la meva àvia i em renocec en el nen. La bona dona li explica que per fer el pessebre hi ha d’haver muntanyes nevades, un estany d’aigua amb ànecs, un pescador de canya i una dona rentant roba, un terreny fet de sorra que simbolitza el desert d’una regió aspra i eixuta, un fons blau de nit amb estels fets de paper de plata de la xocolata i núvols de cotó fluix, prats i figuretes en el paisatge que donin vida a la representació del naixement.
(La meva àvia Carmeta no entenia de cap manera que a l’edat dels setze anys estudiés en lloc de treballar i des de la seva ingenuïtat natural em preguntava: “però no t’ho han ensenyat tot encara?” Li contestava que només dominava quatre engrunes i que la muntanya del coneixement era molt alta i mai faria el cim. Ella, si bé no m’ho deia, creia que en el fons el seu nét era un gandul que no volia treballar a la fàbrica com els altres nois i els culpables de tot eren els pares per consentir-m’ho).
Fa molts anys que és morta, tanmateix abans del Nadal cada any ella i jo entrem al bosc i ens enduem del terra els elements per fer el pessebre i jo agafaré paraules per escriure aquest text que ara vostè està llegint. Cada any per aquestes festivitats el nen i jo ens intercanviem, ell es jo i jo sóc ell, i és quan la meva àvia Carmeta em diu que som ja molt a la prop del Nadal i hem d’anar al bosc que cal fer el pessebre que ha d’assemblar-se molt a la geografia on va néixer Jesús perquè ha de ser fidel a aquells paisatges per resultar més creïble. Ella vestida de negre amb el cistell i un nen al seu costat s’endinsen al bosc i recullen la molsa i el suro indispensables, mentre jo, a finals del 2008, en el despatx de casa li dic a l’àvia que aquest any el farem més gran i bonic, ella em somriu i m’assegura que serà el més maco de tot el poble; així queda escrit en aquest paper que vostè té a les mans.
Article publicat el dia 24/12/2008 al Diari de Girona.


Leave a Reply

*